Maniquí: una història encadenada

MANIQUÍ: UNA HISTÒRIA ENCADENADA

Benllegits i benllegides!

Com bé sabeu des de la Biblioteca participem en moltes iniciatives del centre. El nostre institut va ser el guanyador en la modalitat Escola, l'any passat a nivell europeu a la Setmana Europea de la Prevenció de Residus. Des de la biblioteca hi vam participar activament, i enguany no volem ser menys.

Hem reestructurat la biblioteca i l'hem fet més accessible, lluminosa i àmplia. Vam decidir crear cultura i ES-CULTURA amb part dels volums que vam retirar. Poc a poc te l'anirem ensenyant. Avui que es el Dia internacional de les Biblioteques t'animem a participar en un projecte d'ES-CULTURA que ja fa temps que hem deixat a la Biblioteca. La Maniquí, folrada amb llibres que vam retirar, es converteix ara en una història encadenada. Hi serà tot el curs, i tindrà diverses utilitats i funcions

La història encadenada, l'hem iniciada en una llibreta que pots trobar al seu peu. Poc a poc l'anirem transcrivint al blog. Us podem dir que fins ara està escrita un fragment en català, i un altre en occità. T'animes a convertir una escultura en cultura??

Maniquí

Era l'enveja de tothom. Les dones volien la meva forma els homes la desitjaven. Durant molt temps vaig ser elegant, fina, distingida. De vegades una mica irreverent, de vegades una mica casta, però sempre femenina.

Vaig ser útil durant molt temps. Vaig  ser portadora de grans vestits i decorava amb elegància els aparadors. Vaig ser la peça única i estrella de moltes col·leccions de la botiga on havia viscut tot el temps que recordava des de que em van desembalar.  Havia viscut més de 10 col·leccions de primavera!

L’únic que coneixia era aquell espai, era el meu món, la meva vida. Un dia sense voler es va trencar el vidre de l'aparador i en trencar-se, un fragment de vidre em va fer un tall profund. Em va ferir de mort. Vaig perdre un tros de la cadera. Vaig deixar de ser doncs, femenina. Deixava de ser dona desitjada o casta. Ja no era espectacular,  i em convertia en una cosa que ja no servia a ulls de qui em mirava 

Ja no se'm podia vestir, i lluir figura i em van deixar fora, al costat d'un contenidor... i ni tan sols dins, no...a fora perquè tots els que passessin pel carrer em veiessin allí. Sola i apartada.

Vaig pensar que ja no tindria sort que em cremaria, o que em farien a petits bocins, perquè algú, m'havia mirat amb uns ulls poc benevolents. Estava bruta, fragmentada, sense un tros de cadera, i amb una fisura al coll. M'havien abandonat perquè ja no complia els canons de bellesa imposats des de la societat. 

I de cop i volta vaig notar una illa que em miraven, i em deien en veu fluixa i dolça:

- Ets preciosa, què hi fas aquí?

Algú va veure en mi una cosa diferent i especial. 

Segueix narrant la meva història. Aquesta és una història encadenada, on m'has de fer reviure. 

Jo no sóc un residu. Sóc el producte de ser vista amb uns altres ulls.